L'Olivia explica: "A mitjans d'agost, vam rebre una trucada d'un amic sacerdot que ens va informar de la greu situació en què estaven centenars de cristians iraquians que s'havien refugiat a Erbil, la capital del Kurdistan. Estava buscant una família d'acollida a França. Aquests cristians van haver de fugir durant la nit, deixant-ho tot enrere".

Bassam, Raghad i els seus tres fills havien deixat la ciutat de Karakoch, on es reunia la comunitat cristiana iraquiana, prop de Mossul. Jihadistes de l'Estat islàmic s'havien apoderat de Karakoch. Desenes de milers de persones a la regió van haver de fugir per escapar de la violència.

El Patriarca caldeu, Louis Sako, va dir que més de 100.000 cristians van fugir de la violència i de ciutats en mans dels jihadistes, "les esglésies són ocupades i s'han eliminat les creus".

Karakoch era una ciutat cristiana situada entre Mossul, la principal ciutat en poder de l'Estat Islàmic a l'Iraq, i Erbil, la capital de la regió autònoma del Kurdistan.

"La situació era tràgica -continua explicant l'Olivia- i estàvem realment commoguts per aquesta crida d'auxili. Ens sentim solidaris amb els nostres germans, batejats com nosaltres i perseguits a causa de la seva fe. De sobte, d'un dia per l'altre, es trobaven a la indigència".

"Podem fer-los lloc"

"No obstant això, he d'admetre, que també érem una mica reticents a l'acollida: tenim set fills, la casa no és enorme... Vam avaluar els pros i contres i estava clar que la nostra comoditat es veuria afectada".

El nostre amic sacerdot buscava llocs d'acollida per a nou famílies. Mentre encara estàvem pensant, els sogres ja havien accedit a rebre un grup. En veure a aquesta família, vam pensar: no podem dubtar més. Els nostres fills grans, de 15 i 14 anys, ens van empènyer a acceptar. "Podem fer-lloc, van dir, organitzem la casa d'una altra manera i busquem ajuda".

Donada la urgència de la situació, França ha facilitat la concessió d'asil als cristians orientals. Els procediments administratius van ser senzills. "L'aventura per ara és extraordinària. Bassam i Raghad i els seus tres fills van arribar poc després, gràcies al nostre aval davant el consolat".

Dues famílies comparteixen una mateixa alegria

"A casa, hem reservat unes habitacions per a ells i hem organitzat la nostra vida en comú. Per descomptat, ells no parlen francès, però, afortunadament, el pare de Bassam era professor d'anglès a l'Iraq, i d'aquesta manera podem comunicar-nos".

"Van arribar un dissabte, que mai oblidaré. Tots estàvem molt emocionats. Ens sentim molt a prop d'ells, estem units pel baptisme. Moltes vegades em poso en la seva situació, i veig que el normal és rebre ajuda".

"Els nens van començar a anar a l'escola als pocs dies. Van ser ben rebuts i ara estan integrats. El matrimoni, Bassam i Raghad, estudien francès i poc a poc s'han organitzat la vida. Sovint el meu marit i jo repetim que som molt feliços d'haver-los rebut, i orgullosos d'haver ensenyat moltes coses amb aquest gest als nostres fills".

"A poc a poc, l'amistat entre les famílies es va consolidant. Compartim molts moments: els menjars, el transport a l'escola, anar de compres. Els nens es porten bé i juguen junts".

"Bassam i Raghad tenen un gran desig d'integrar-se a França i de trobar una feina. En viure acollits en una família francesa, l'assimilació de la nostra cultura és més senzilla per a ells".

La nostra vida va molt bé gràcies a la seva gran delicadesa. Mai hi ha hagut queixes, i quan han sorgit petites dificultats,l'esperit de l'Opus Dei -al qual pertanyem el meu marit i jo- ens ajuda a buscar la voluntat de Déu en les contradiccions de la vida ordinària, i així mantenim un bon estat d'ànim. Gràcies a Déu, dues famílies comparteixen una mateixa alegria".

Link al text del Papa Francesc sobre l'acollida de Refugiats