“El perill és la rutina”

Nonne cor nostrum ardens erat in nobis, dum loqueretur in via? ―No se'ns en­cenia el cor mentre ens parlava pel camí? Aquestes paraules dels deixebles d'Emaús hau­rien de sortir espontànies, si ets apòstol, dels llavis dels teus companys de professió, després de trobar-­te a tu en el camí de la seva vida. (Camí, 917)

M’agrada parlar de camí, perquè som viadors, ens dirigim a la casa del Cel, a la nostra Pàtria. Però fixeu-vos que un camí, bé que pot presentar trets de dificultats especials, bé que algun cop ens faci travessar algun riu a gual o endinsar-nos en un bosc gairebé impenetrable, generalment és una cosa usual, sense sorpreses. El perill està en la rutina: imaginar-nos que en això, en les coses de cada instant, no hi ha Déu, perquè és tan senzill, tan ordinari!

Aquells dos deixebles se n’anaven cap a Emmaús. El seu pas era normal, com el de tants d’altres que transitaven per aquells verals. I allí, amb naturalitat, se’ls apareix Jesús, i camina amb ells, amb una conversa que disminueix la fatiga. M’afiguro l’escena, a entrada de fosc. Bufa una brisa suau. Al voltant, tot de camps amb els sembrats de blat, ja madur, i les velles oliveres, amb els brancatges argentats per la claror tèbia.

Jesús, al camí. Senyor, que gran que sou tothora! Però em commoveu quan us abaixeu per seguir-nos, per cercar-nos, en els nostres tràfecs diaris. Senyor, concediu-nos la ingenuïtat d’esperit, la mirada neta, el cap clar, que permeten d’entendre-us quan veniu sense cap signe extern de la vostra glòria.

S’acaba el trajecte en trobar el poblat, i a aquells dos que -sense adonar-se’n- han estat ferits al fons del cor tocats per la paraula i l’amor del Déu fet Home, els dol que se’n vagi. Perquè Jesús els saluda amb gest de fer veure que anava més enllà. Mai no s’imposa, aquest Senyor Nostre. Vol que el cridem lliurement, així que hem entrevist la puresa de l’Amor, que ens ha ficat en l’ànima. (Amics de Déu, nn. 313-314)

Rebre missatges per correu electrònic

email