«La bellesa de la fe rau en l'abandonament en Déu»

El prelat va celebrar la santa missa en el primer aniversari del traspàs de Mons. Xavier Echevarría, el seu predecessor al capdavant de l'Opus Dei. Oferim l'homilia i una galeria de fotos de la cerimònia.

Fidels que van participar en la missa en el primer aniversari del traspàs de Mons.Xavier Echevarría.

Homilia de la missa de difunts en el primer aniversari

del traspàs de Mons. Xavier Echevarría

Basílica de Sant Eugeni, 12 de desembre de 2017

[Lectures: Sab 3,1-9; Sal 129; Rm 14, 7-9. 10c-12; Jn 11,21-27]

Les ànimes dels justos estan en mans de Déu (cf. Sab 3,1). Aquest passatge de l'Escriptura, que introdueix avui la litúrgia de la Paraula, ens mena a recordar amb agraïment Mons. Xavier Echevarría. Aquesta ferma convicció era vida de la seva vida, i la palasava amb freqüència. Li ho va assenyalar, pocs dies abans de la mort, el metge que durant molts anys l'havia atès: "Com vostè ens ha dit tantes vegades, Pare -li deia-, som a les mans de Déu".

Galeria de fotos

"Qui creu en mi, encara que hagués mort, viurà", diu Jesús a Marta. Tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més” . I afegeix el Senyor: "¿Ho creus, això? " (Jn 11, 25-27). Avui, el Senyor fa aquesta pregunta, com tantes d’altres de l'Evangeli, a cada un de nosaltres. "¿Ho creus, això?". Creus que, no només al final de la vida sinó en cada instant, també ara, Déu pensa en tu i vol que estiguis al costat d'Ell? Creus que vius contínuament en les mans de Déu, fins i tot quan et sembla que s'ha oblidat de tu?

Recordo ara una anècdota que explicava un metge al qual, fa alguns mesos, van diagnosticar una malaltia greu. Al cap de pocs dies es va trobar a l'hospital amb un col·lega que li va demanar, amb la sinceritat amb què els amics es parlen : "Digues, per a què t'ha servit pregar tant?". I ell va respondre: "Mira, resar m'ha ajudat a estar, a hores d'ara, feliç, serè, en pau, jo i tota la meva família; confiem completament en Déu i acceptem la seva voluntat ". L'amic, que no era creient, es va capgirar gairebé plorant i es va acomiadar dient: "Que bo és tenir fe en Déu!".

A poc a poc, ens deixem conquerir pel Senyor, aprenem a abandonar-nos en les seves mans

Sí, què bo és tenir fe en Déu ...: sobretot, perquè la bellesa de la fe no rau en un consol fàcil que s'obté llegint o escoltant de tant en tant alguna consideració, però que desapareix quan es torna a la crua realitat de cada dia, amb les seves preocupacions i imprevistos. La bellesa de la fe rau en l'abandonament en Déu, en comprendre que som a les seves mans; una actitud interior que ha de créixer dia a dia en nosaltres, amb serenitat. I creixerà especialment al ritme de la nostra oració: si dediquem cada dia uns minuts a la pregària personal, al diàleg amb Déu. També quan ens sembli que no tenim temps per a Déu; també quan pensem que no sabrem què explicar-li. D'aquesta manera, a poc a poc, ens deixem conquerir pel Senyor, aprenem a abandonar-nos a les seves mans. I llavors li podem confiar tantes coses, fins i tot al mig del trànsit, del treball intens, en la vida familiar o durant el descans.

"Els qui tenien posada en ell la confiança comprendran la veritat, i els qui l'hauran estimat fidelment s'estaran al costat d'ell" (Sap 3, 9). El fragment del llibre de la Saviesa que hem escoltat ens parla dels justos que van partir d'aquest món; però ho fa mirant enrere, recapitulant-ne les vides. Per tant, parla igualment de nosaltres, del camí en el qual ens trobem. També aquestes altres paraules ens resulten molt properes: "Déu els ha posat a prova i els ha trobat dignes d'ell. Els ha depurat com l'or en el gresol i els ha acceptat com una víctima oferta en holocaust." (Sap 3, 5-6).

¿Creus que, no només al final de la vida sinó en cada instant, també ara, Déu pensa en tu i vol que estiguis al costat d'Ell?
Fixem-nos un moment en aquesta bella imatge: el gresol, és a dir, la part inferior del

forn on el metall preciós se separa de l'escòria, resultant així més pur. La purificació a través del foc simbolitza un camí marcat per dues realitats: el sofriment i l'amor. Patiment que l'amor de Déu permet a la nostra vida, de formes tan variades; sofriment que alguns cops causem amb els nostres pecats o les nostres limitacions; sofriment que pot servir per despertar en nosaltres l'amor, per purificar l'or que Déu ens ha posat dins el cor; per purificar el nostre amor de l'escòria de l'egoisme i de l'orgull, de la qual de vegades no ens adonem, però que disminueix la nostra alegria perquè aixeca obstacles entre nosaltres i Déu, entre nosaltres i els altres. I Déu, com transforma el patiment en amor? A través del diàleg constant que desitja mantenir amb nosaltres, per tal que nosaltres estiguem disposats a obrir-nos a Ell.

A una de les seves últimes cartes pastorals, Mons. Xavier va escriure: "La pau interior no pertany a qui pensa que tot ho compleix bé, ni a qui es despreocupa d'estimar: sorgeix en la criatura que sempre, fins i tot quan cau, torna a les mans de Déu"[1]. Demanem al Senyor, per tant, que li permetem purificar el nostre cor, amb confiança, encara que de vegades no comprenguem els seus camins (cf. Is 55,8). Demanem-ho ara, en aquests dies de preparació per al Nadal. Avui, festa de la Mare de Déu de Guadalupe, confiem aquest desig a santa Maria, que també és al nostre costat, com va dir a Juan Diego i com va fer comprendre Mons. Xavier Echevarría, especialment l'últim dia de la seva vida en aquesta terra: "No soc jo aquí, que soc la teva mare?"[2].


[1] Xavier Echevarría, Carta pastoral de novembre de 2016.

[2] Nican Mopohua, 119.