Entrevista al postulador de la causa de Guadalupe Ortiz de Landázuri

El sacerdot Antonio Rodríguez de Rivera, postulador de la causa de Guadalupe, respon algunes preguntes que se li van plantejar en ocasió de la promulgació del decret sobre l'heroïcitat de les virtuts de Guadalupe.

Notícies
Opus Dei - Entrevista al postulador de la causa de Guadalupe Ortiz de Landázuri Antonio Rodríguez de Rivera, postulador de la causa de Guadalupe. Foto: JM Sanmillan.

1. Qui va ser Guadalupe Ortiz de Landázuri?

Va ser una dona d’una gran categoria humana, alegre i humil, que va gaudir de molt prestigi professional i va viure sempre ajudant els altres en les seves necessitats espirituals i materials. Va ser una persona enamorada de Déu, plena de fe i d’esperança.

Va néixer a Madrid durant la festa de la Mare de Déu de Guadalupe de l’any 1916. Va estudiar Ciències Químiques a la Universitat Central. En la seva promoció eren només cinc dones. Destacava per la seva serietat en l’estudi i el seu somriure contagiós. Després de la Guerra Civil, va acabar la carrera i va començar a donar classes de Física i Química al Col·legi de les Irlandeses i al Liceu Francès de Madrid.

A començaments del 1944 va conèixer l’Opus Dei. La seva primera trobada amb sant Josepmaria la va marcar profundament. Més tard afirmarà: «Vaig tenir la sensació clara que Déu em parlava a través d’aquell sacerdot». El mateix any va demanar l’admissió a aquesta institució de l’Església. Va dirigir alguns centres de l’Opus Dei per a noies joves a Madrid i a Bilbao. Al 1950 es va traslladar a Mèxic per començar el treball apostòlic amb dones: va ser una aventura viscuda amb generositat i una fe enorme. Entre altres coses, va posar en marxa un centre de promoció humana i professional per a camperoles, en una zona rural de l’Estat de Morelos.

Al 1956 es va establir a Roma, on va col·laborar amb sant Josepmaria en la direcció de l’Opus Dei. Després de dos anys, per motius de salut, va tornar a Espanya i va reprendre l’ensenyament i la recerca. Va concloure la tesi doctoral en Química amb la màxima qualificació, que va ser guardonada amb el premi Juan de la Cierva. Va ser pionera del Centre d’Estudis i Investigació de Ciències Domèstiques (CEICID). Més tard va rebre la medalla del Comitè Internacional de la Rayonne et des Fibres Synthétiques, per un treball de recerca sobre fibres tèxtils.

Com a conseqüència d’una malaltia cardiològica, va morir a Pamplona, amb fama de santedat, el dia de la Mare de Déu del Carme de l’any 1975, 20 dies després de la marxa al Cel de sant Josepmaria. Tenia 59 anys.

2. Per què l’Església va decidir obrir el seu procés de canonització?

Perquè els qui la van conèixer a Espanya, Mèxic i Itàlia estan convençuts de la seva santedat, és a dir, de l’exemplaritat de la seva conducta cristiana. I molts d’altres que han tingut notícies, després de la seva mort, de la seva vida heroica, acudeixen a la seva intercessió davant de Déu per demanar-li favors. Què diuen de Guadalupe les persones que la van conèixer? Citaré algunes frases:

— «La consideràvem una persona extraordinària que destacava per les seves virtuts». «Va deixar un record inesborrable de santedat».

— «Transparentava que era filla de Déu i volia viure fidel a la seva voluntat».

— «Se la veia enamorada del Senyor, plena de profunda alegria que només de veure-la, l’encomanava». «Tenia una alegria desbordant, habitual; semblava que en riure la comunicava a qualsevol part del Cel».

— «M’impressionava com es recollia quan sentia missa i quan combregava cada dia, quant resava i ens animava a resar».

— «El seu gran amor a l’Església la feia demanar diàriament pel Sant Pare».

— Va treballar «unida al Senyor, intentant estimar i ajudar tots els qui l’envoltaven, i amb una vibració apostòlica que ni la malaltia no va aconseguir disminuir».

— «Desitjo la seva canonització perquè la considero santa i crec que la seva vida és un exemple important per al món d’avui».

3. Què significa aquest pas: que l’Església hagi declarat Guadalupe “venerable”?

Amb aquest pas l’Església declara que Guadalupe ha viscut les virtuts en grau heroic, especialment la caritat, i, per tant, es proposa com a exemple de dona cristiana que s’ha santificat en la seva vida ordinària. Aquesta declaració és el resultat d’un llarg estudi de l’abundant material recollit pel Tribunal de Madrid en el procés diocesà: les deposicions dels 54 testimonis —homes i dones de diversos països—, nombrosos testimonis escrits i molts altres documents. Aquestes proves processals han estat valorades amb deteniment primer pels consultors teòlegs i, posteriorment, pels cardenals i bisbes de la Congregació de les Causes dels Sants. Tots han arribat a la conclusió que Guadalupe va respondre extraordinàriament a la gràcia divina. Després, el Papa Francesc ha ratificat l’opinió de la Congregació i ha declarat l’heroïcitat de les virtuts i la fama de santedat de Guadalupe.

4. Vostè ha estudiat en profunditat la seva vida. Personalment, què és el que més l’impressiona de Guadalupe?

El que més m’ha impressionat ha estat l’“oblit de si” de Guadalupe. Pensava constantment en el Senyor i en els altres. Un exemple és el que va passar a Mèxic, al 1952. Va ser durant un curs de recés espiritual per a estudiants universitàries, en una casa acabada de construir i gairebé sense moblar. El penúltim dia va fer una xerrada sobre les virtuts cristianes. Ella i les altres estaven assegudes a terra. Va notar un gran dolor per la picada d’un insecte verinós, però no va voler interrompre la xerrada fins al final, perquè no es preocupessin, i ningú es va adonar del que havia passat. Va emmalaltir amb febre molt alta i va haver d’estar al llit uns quinze dies. En cap moment no es va queixar. És més, des del llit va continuar tirant endavant els seus deures fins que una altra dona de l’Opus Dei la va substituir. Els qui l’atenien van ser testimonis, no només que no es queixava ni parlava de la seva malaltia, sinó que s’interessava pels qui anaven a veure-la i impulsava el treball apostòlic.

L’oblit de si, unit a la seva profunda vida espiritual, va fer que fos un volcà d’iniciatives i d’activitats per ajudar els altres, humanament i espiritualment.

En aquest fet criden l’atenció també la seva valentia i fortalesa. Aquesta fortalesa es va forjar humanament, en part, mentre va ser a Tetuan —amb motiu de la destinació del seu pare, que era militar—, en una escola en la qual era l’única noia. La fortalesa i la fe de Guadalupe es van manifestar de manera admirable quan —amb la seva mare i el seu germà, la nit del 7 al 8 de setembre del 1936, en plena Guerra Civil— va acompanyar el seu pare, que seria afusellat a la matinada. Va ser Guadalupe qui el va ajudar, sense cap llàgrima, a resar i preparar-se per la trobada amb Déu.

5. Quins trets destacaria del caràcter de Guadalupe?

Moltes persones que la van conèixer subratllen la seva alegria desbordant, el seu somriure habitual. Era acollidora amb tots. Transmetia pau i confiança a camperoles i a universitàries, a senyores de qualsevol nivell social. La seva alegria no era fruit d’un esforç humà, sinó conseqüència de saber-se filla de Déu, de la seva intimitat amb Crist; és a dir, un do de l’Esperit Sant. Per això, era constant i serena, i això va facilitar considerablement el seu apostolat i el seu servei a l’Església i a la societat.

Una jove universitària, que va conèixer Guadalupe l’any després que arribés a Mèxic, comentava: «Confesso que tenia curiositat per conèixer-la, perquè tots em parlaven del riure de Guadalupe, de la seva alegria constant.» I el seu germà Eduardo, descrivint els seus últims moments, va escriure: «Aquest va ser el gran “secret” de Guadalupe: acceptar sempre com a bo tot el que li passava. Al seu voltant, en aquelles hores d’angoixa mortal, tots van quedar admirats: el mateix somriure inoblidable».

6. Si la seva vida va ser relativament normal, per què pensa que pot ser un bon model per als altres?

Precisament per això: perquè la seva vida va ser normal i alhora plena de Déu, és un bon model per a tots els cristians, especialment per als qui estan cridats a santificar les circumstàncies ordinàries de la seva vida al mig del món. En la societat actual, on hi ha els qui volen imposar l’egocentrisme i el relativisme autoreferencial, la vida de Guadalupe és una invitació esplèndida a obrir-se als altres. El seu exemple anima a desprendre’s de la comoditat per lliurar-se al servei dels altres. En un ambient pessimista, l’optimisme de Guadalupe ajuda a somriure. En una societat que sembla allunyar-se de Déu, la figura de Guadalupe ajuda a descobrir que només amb Crist es pot tenir una alegria profunda i permanent.

7. Quins són els següents passos per a la beatificació i canonització de Guadalupe?

La declaració de les virtuts heroiques és la conclusió d’un estudi crític, profund, fet en vista de la fe, sobre la vida de Guadalupe. A més d’això, per a la beatificació i per a la canonització, l’Església demana una cosa que els homes no poden realitzar. Només Déu pot obrar el miracle, concedit per la intercessió de Guadalupe, que obri la porta a la beatificació. I només Déu pot fer un segon miracle, després de la beatificació, que obri la porta a la canonització. Confiem que aviat s’obri la primera porta.

8. Hi ha devoció popular? Quines coses demana la gent a Guadalupe Ortiz de Landázuri? Hi ha algun miracle atribuït a la seva intercessió?

La devoció privada a Guadalupe s’estén cada vegada més. Moltes persones escriuen a la postulació per deixar constància de les gràcies que Déu els ha concedit, després d’haver invocat Guadalupe. En els últims 10 anys hem rebut relats de favors provinents d’Espanya, Mèxic, Bèlgica, Itàlia, Portugal, Lituània, Kènia, l’Índia, Veneçuela, Equador, Guatemala, Puerto Rico, els Estats Units i Canadà. Una altra mostra evident de la seva fama de santedat és que a Zamora —a l’Estat de Michoacán, a Mèxic— han intitulat una escola primària amb el nom “Colegio Guadalupe Ortiz de Landázuri”. Aquesta iniciativa ha estat promoguda per algunes persones que van llegir la seva biografia i van quedar admirades per la seva santedat, per la seva professionalitat i per la seva dedicació a l’ensenyament i a la formació de la joventut.

Les persones que acudeixen a la intercessió de Guadalupe han rebut gràcies molt variades: curacions, favors relacionats amb l’embaràs i el part, obtenció de llocs de treball, compaginació del treball i la família, resolució de problemes econòmics, reconciliacions familiars, acostament a Déu d’amics i companys de feina, etc.

Pròximament, la Congregació de les Causes dels Sants estudiarà la documentació sobre un esdeveniment extraordinari atribuït a Guadalupe. Es tracta de la curació d’un carcinoma basocel·lular, la nit entre el 28 i el 29 de novembre del 2002. El senyor que tenia aquest càncer, localitzat a l’ull dret, va invocar Guadalupe amb fe i intensitat abans de ficar-se al llit i, quan es va despertar l’endemà, va descobrir que estava curat: la lesió havia desaparegut completament i sense deixar cap senyal. Els pèrits metges de la Congregació hauran de jutjar si aquest fet té explicació científica o no. Posteriorment, els consultors teòlegs i, més tard, els cardenals i bisbes, valoraran si es pot atribuir a la intercessió davant de Déu de Guadalupe.